Érem quatre i jo anava el darrer. De sobte un roc es va desprendre i va caure, arrossegant altres pedres en la seva caiguda. Tot just vaig clavar els piolets al gel que vaig quedar estabornit per l'impacte, al casc, d’una de les pedres. En recuperar-me del cop em vaig trobar penjant de les corretges dels dos piolets, que havien aguantat, ferms, la sotragada. Sense saber el que em feia vaig continuar l’ascensió fins a superar el curt esglaó de gel on em trobava, l’única dificultat de la canal.
Els companys, ignorants de l’esllavissada, s’havien perdut canal amunt; i a baix només restava una gran llengua de neu amb la traça dels rocs caiguts i la solitud més pregona. Tenia el cap adolorit i em trobava marejat, probablement amb la pressió baixíssima. En aquelles condicions la paret de gel era un obstacle infranquejable i no vaig gosar davallar. Només hi havia una alternativa, canal amunt, en una ascensió teòricament fàcil, però penosa, donades les circumstàncies.
Aquell fou el tercer cop que els Déus, magnànims, es varen apiadar de mi, si és que allò, verament, fou un acte misericordiós.
2 comentaris:
Bé, aquest post, m'ha agradat, però ara t'explico un acudit: Un que estava també penjant sense sortida en un penya-segat i anava cridant a Déu perquè vingués a ajudar-lo, que estava sol a punt de morir, "Déu, que em sents?", etcètera. La veu de Déu li va fer saber que tenia dos àngels al costat i que podia deixar-se anar que el transportarien sense problemes fins a terra ferma. L'"un", després de rumiar-s'ho, va cridar:
-Que hi ha algú més????
cullons quin mal!! I quina por, i quin vertígen...
Doncs mira, me n'alegro de la decisió dels déus, si és que va ser seva. Així em pots fer la pilota, je.
Publica un comentari a l'entrada