diumenge, 22 de desembre de 2013

Doko ni michi ga arimasu ka

Potser vosaltres penseu que sóc tan boig com ell, i ja ho us he dit que sóc simultàniament com ell i molt diferent que ell. Sóc com ell perquè també em puc extraviar en els viatges excèntrics d'aquestes mentalitats excèntriques, i m'identifico perfectament amb el seu amor per la llibertat. Sóc diferent d'ell perquè, gràcies a Déu, generalment sé trobar el camí de tornada a casa. El llunàtic és aquell que perd el camí i no pot retornar, fa dir en un cert moment Chesterton al seu protagonista, un tal Gabriel Gale, poeta i pintor, detectiu i dement, a El poeta i els llunàtics.

I si tal com diu el tal Gabriel Gale, el llunàtic és aquell que perd el camí i no pot retornar, jo no puc evitar de proposar una llaminera i inútil taxonomia del llunatisme o demència, segons faci el llunàtic o dement de torn un cop ha perdut el camí. I un cop descartats tots aquells que mai han tingut cap interès per tornar enlloc, primer proposaria jo dividir als dements en dues categories: la d'aquells pocs que són conscients d'haver perdut el camí i la d'aquella majoria que no són conscients d'haver perdut cap camí. La primera categoria, al seu torn, proposaria jo subdividir-la en dues subcategories: la d'aquells que un cop són conscients d'haver perdut el camí malden per retrobar-lo, i la d'aquells que un cop són conscients d'haver perdut el camí no malden per retrobar-lo. I encara proposaria jo dividir aquesta primera subcategoria de la primera categoria en dues subsubcategories: la d'aquells que un cop són conscients d'haver perdut el camí i haver maldat per retrobar-lo creuen haver-lo retrobat, i la d'aquells que un cop són conscients d'haver perdut el camí i haver maldat per retrobar-lo no creuen haver-lo retrobat.

I ara, que cadascú s'hi classifiqui, si així li plau.