dijous, 31 de gener de 2008

Kochira wa Síssif-sama desu (III)

Diuen que Síssif, el més astut dels mortals, fou condemnat a arrossegar un enorme roc fins dalt d'un turó. Tan ingrata penitència, però, mai era satisfeta, doncs el roc sempre rodolava pendent avall i Síssif havia de recomençar, un i altre cop, per tota l'eternitat, la seva impossible missió. Però, quin era exactament el càstig?: la inutilitat de la tasca? la seva impossibilitat? la infinita repetició? o potser la infinita repetició d'una tasca inútil i impossible? però, la infinita repetició de tasques inútils i impossibles és un càstig? estem tots, doncs, castigats? O potser, com afirma l'insensat, Síssif no fou castigat i tot plegat no fou més que una manera de mantenir-lo ocupat per a què el seu enginy no tornés a entabanar als Déus?

Ahir, amb altres coses al cap, vaig tornar a Síssif, i no vaig pensar ni en el roc ni en el turó, ni en inutilitats ni en impossibles, només en Síssif anant costa amunt arrossegant el roc, costa avall corrent rere la pedra, costa amunt de nou, costa avall, costa amunt, costa avall... i per una vegada vaig sentir pietat, commiseració, compassió, llàstima, sentiment de dolor que suscita la desgràcia dels altres, per algú que, potser, no era jo.

2 comentaris:

subal ha dit...

I l'ombra zen, baixant el cap, saludà l'obra del senyor dErsu_. Dos passos enrera, i s'allunyà respectuós, en pau i en silenci. Deixà la pedra per a algú altre.

elquemaietvaigdir ha dit...

fet i fet el que fem nosaltres cada dia anant a treballar. cada dia, cada dia, cada dia...