dilluns, 21 de gener de 2008

Watashi wa achira desu ka (IV)

Avui, un cop més, m’he creuat amb nombrosos desconeguts. Tants, que no m’hi he pogut estar i, en hora fosca, encuriosit per aquest misteri que són els altres, m’he aturat davant una noia de cabells curts. L’he mirada als ulls, l’he ensumada, he llepat la seva pell, i amb un petit trempaplomes li he fet un tall al coll, per veure si sagnava. I sí, ha sagnat com hagués sagnat jo, la seva pell era salada com ho és la meva, feia olor de net i els seus ulls eren marrons, com ho són els meus. Enfebrat, amb passió d’entomòleg, ho he anotat tot en la llibreteta que sempre duc, i m’he apressat a prendre mostres de la seva saliva, de la seva sang, de la seva pell, fins que he hagut de marxar cuita-corrents, doncs en resposta als seus crits han començat a aplegar-se altres desconeguts al nostre voltant, que solidaris amb la noia, em fitaven amb malvolença.

Demà, de nou en hora fosca, tornaré a sortir, i només espero tenir més sort per poder completar, en la privadesa d’algun racó, els meus estudis.

3 comentaris:

neus ha dit...

punyeta... porto els cabells curts i tinc els ulls marrons... ja procuraré no trovar-vos de nit...

Antígona ha dit...

Ojalá el verdadero misterio del otro pudiera descifrarse en su piel, en su sabor, en su mirada. Me temo que está mucho más lejos, tan lejos que nos es inaccesible.

Sakura ha dit...

(escalofríos)