X. nasqué una xafogosa matinada de juliol mitjançant cesària, doncs venia de costat. Al llarg de cinquanta-quatre anys les seves circumstàncies foren variades i interessants, o almenys tan variades i interessants com ho poden ser les de qualsevol de nosaltres (qui vulgui conèixer els detalls que miri al seu voltant), fins que després d'uns mesos de digestions difícils, gràcies a una exploració endoscòpica, se li diagnosticà un tumor invasiu a la paret de l'estòmac. La biòpsia de les mostres extretes confirmà el diagnòstic i la propagació del tumor, a través dels nodes limfàtics, a fetge i pàncrees. Tres setmanes després, sedat amb morfina per reduir la dolorosa excitació del sistema nerviós central, el cos d'X. deixà de funcionar. Al cap de dos dies el seu cadàver fou introduït en un forn crematori, on restà exposat a una temperatura d’uns nou-cents graus en l'escala d'Anders Celsius al llarg de quatre hores. L’endemà, les cendres resultants de la combustió foren llençades a l'inodor d'una cambra de bany per un parent llunyà, fill d'una cosina, que fou qui s'encarregà dels enutjosos tràmits legals. Dues setmanes més tard ningú ja no recordava que mai hagués existit algú anomenat X., tampoc jo. És per això que, potser, el que acabo d’escriure és ficció.
2 comentaris:
Potser el que acabes d'escriure és ficció, però el que no és tanta ficció és el que passa amb els indigents o amb les persones que no tenen família. Viuen la mort allunyats de gent que pateix per ells, viuen allunyats de generar tristesa a altres. Perquè el seu anonimat els acompanya fins al final. És una llosa que no es treuran.
el saber que no deixaràs gent desconsolada i plorant ha de ser ben tranquilitzador...
Publica un comentari a l'entrada