dijous, 3 de gener de 2008

Kyō no kakimono (VIII)

Entre allò que aquí es pot llegir i jo mateix, que sóc qui ho escriu, hi ha una certa distància: un interval indeterminat que va i bé segons les circumstàncies, que em porten al seu caprici d’aquí cap allà i d’allà cap aquí. Ja ho saben, panta rei, que digué el savi. Però, de la mateixa manera que un rellotge aturat dóna bona hora dos cops al dia, tot i la ridiculesa que suposa identificar-se amb les pròpies opinions, en alguns instants, afortunadament pocs, trobo que allò que he escrit es correspon amb tota exactitud amb allò que crec (que crec, insisteixo, no pas que penso), i és aleshores que em sé presoner de les meves paraules, i anhelo, com qui és tancat a presó, la llibertat del silenci.

5 comentaris:

elur ha dit...

[no voldria destorbar el vostre silenci, però li havia de dir que m'ha agradat molt]

Anònim ha dit...

has sigut el meu primer gran descobriment de l'any. Tot un plaer

nur ha dit...

Un petit dubte: les xifres en romanes que apareixen a continuació del títol d'alguns posts... volen dir alguna cosa? (bé, és una pregunta retòrica, segur que volen dir alguna cosa: la versió? alguna cosa que se m'escapa?).

I, quina sort tenir tan clares lees creences, Dersu_ :)

Mirielle ha dit...

Jo sovint temo la distància. Temo a vegades, no poder deslliurar-me d'ella. Intento defugir-la sempre. És així que quan escric hi ha una mena de lluita violenta, entre jo i ella.

Antígona ha dit...

Todos somos prisioneros de nuestras palabras, de nuestras máscaras. Pero la cuestión es si podemos renunciar efectivamente a tener alguna. No podemos. Al igual que renunciar a la palabra sólo puede ser algo transitorio. Hasta que nuevamente cojamos fuerzas para hablar aún sabiendo que lo dicho nos condena, pero también nos salva por ser sólo un fragmento, un pedazo de nosotros mismos que nunca nos expresa plenamente, o que puede ser alterado, corregido, por la siguiente palabra.

Me has hecho pensar en "Persona", de Bergman. Porque creo que lo que dices es exactamente la clave, o una de ellas, del silencio de su protagonista.