dilluns, 18 d’abril del 2011

Kochira wa Síssif-sama dewa arimasen

Ja prop del cim, enmig de l'inestable tarter, veig com a prop de l'enforcadura un desconegut tragina un gran roc pendent amunt. Encuriosit, m'oblido del cim i m'apresso cap al desconegut, al que atenyo en pocs minuts.

Síssif, suposo, el saludo deixant de banda la meva circumspecció habitual, doncs no cada dia es té l'oportunitat de saludar a un heroi mític. No, us equivoqueu, em respon el desconegut, que ni tan sols es tomba per mirar-me i continua empenyent la grossa pedra cap amunt. Oh, em pensava... miro de disculpar-me, però el desconegut m'interromp amb to enutjat. No veieu que tinc feina... si almenys em donéssiu un cop de mà, afegeix emprenyat. Sí, és clar, li responc, i tot seguit em poso al seu costat i empenyo amb totes les meves forces. Així m'agrada, que sigueu solidari, em regracia el desconegut, i ara, si em permeteu un breu descans, empenyeu una estona tot sol... així, molt bé... molt bé... ho feu tant bé que, si de cas, jo marxo, que veig que no em necessiteu, i, efectivament, el desconegut començar a davallar a grans gambades pel tarter alhora que jo resto primer perplex, tot seguit indignat, i més quan sento que em crida que no pari fins a deixar el roc al cim, i que si de cas rodolés avall, que hi torni, tants cops com faci falta, que potser no seran pocs. I certament no en són pocs, doncs no trigo a perdre el compte de tots els cops que la roca rodola pendent avall, un cop em semblava que descansava ferma sobre el punxegut cim, i haig de començar de bell nou.

I així anar fent fins que un dia veig un desconegut que sens dubte es dirigeix cap el cim, però que en veure'm empènyer la roca es desvia del seu recorregut i ve cap a mi. Síssif, suposo, em saluda en atènyer-me. No, us equivoqueu, li responc sense ni tan sols tombar-me, i si els plau conèixer el final d'aquesta història no tenen més que tornar a llegir el paràgraf anterior, amb el benentès que, com ja deuen saber, no hi trobaran cap final.