dijous, 28 d’abril de 2011

Kami wa amai dezāto o tabemasu

Ahir vaig parlar amb Déu. Educat com és, primer s'interessà per la família, per la salut de la petita i l'embaràs de la companya. Estan bé, l'E cansada i la petita ben contenta, vaig respondre-li jo. I els pares? va preguntar-me també. Anar fent, amb una mala salut de ferro que ja voldrien molts, vaig afegir, i tot seguit em va demanar si li podia recomanar un bon restaurant. Jo li vaig preguntar de quin pressupost disposava i quin tipus de menjar preferia. I va resultar que Déu és llaminer i potser va curt d'armilla, doncs em digué que només volia menjar postres, i ben dolces. Mala peça al teler, vaig pensar jo, poc amic del dolç com sóc, i descartant l'Espai Sucre per evident, el Hofmann per massa conegut i la rebosteria japonesa per poc dolça, li vaig recomanar una petita pastisseria búlgara del carrer Diputació. Déu va semblar complagut pel meu suggeriment, em va regraciar el consell i ens acomiadàrem amb una forta encaixada, no sense abans intercanviar salutacions per les respectives senyores i convenir que ens hauríem de veure més sovint.