Hom, en restar insatisfet amb les pròpies circumstàncies, acostuma a culpar a aquells que l'envolten de llur insatisfacció, provocant, d'aquesta manera, un augment en la insatisfacció d'aquells que l'envolten que, al seu torn, cerquen també la causa de la seva pròpia insatisfacció en els altres i provoquen, de retruc, una més gran insatisfacció en l'hom original que, de nou, torna a cercar la causa de llurs insatisfaccions en aquells que el continuen envoltant. I així anar fent.
Però culpar als altres de la insatisfacció causada per les pròpies circumstàncies és tan fútil com culpar-se a un mateix (o al diví Zeus), en ser del tot inevitable restar insatisfet amb les pròpies circumstàncies, mai prou lluïdes i/o confortables com hom desitja i creu merèixer. Fútil i inevitable, també, doncs fins i tot aquells que creiem conèixer la inevitable insatisfacció de viure no ens podem estar de culpar a aquells que ens envolten de la inevitable (i no exempta d'una certa joia) insatisfacció amb les pròpies circumstàncies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada