Només començar, les primeres imatges de Tikhiye stranitsy, d'Aleksandr Sokúrov, em recorden certs decorats d'aquell cinema que l'historiografia es complau a anomenar, per gros desgrat meu, expressionista. Tot seguit, però, a mesura que el so resulta tan captivador com les imatges, trobo errònia aquesta primera impressió i retorno al vampyr de Dreyer, i en aparèixer una certa trama, per anomenar-la d'alguna manera, o, més aviat, unes certes atmosferes que d'alguna manera es podrien anomenar costumistes, em sembla recordar els fets, o més aviat les impressions, produïdes per la lectura de Crim i càstig, de Dostoievski. No és d'estranyar, la pel·lícula es presenta, en l'estrany programa que ara edita la Filmoteca, com un poema visual inspirat en els clàssics russos del segle dinou. No sé trobar, però, en la grossa pantalla de la sala de projeccions, res que em recordi a Tolstoi, ni a Turguènev, ni a Txèkhov ni Lérmontov, tampoc a Gógol, que són altres autors russos del dinou que he llegit. Només, en la meva turpitud, sé retrobar a Dostoievski, que no és poca cosa, en concret, com ja ha estat dit, Crim i càstig, de manera que no em semblaria del tot desencertat afirmar que Tikhiye stranitsy és l'adaptació al cinema no pas de la novel·la de Dostoievski, sinó de les sensacions que la novel·la de Dostoievski causa en els seus lectors, si més no en un, Aleksandr Sokúrov.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada