dilluns, 7 de juliol de 2014

Chekosurobakia-jin desu ka

Encara que l'article fou publicat a la Publicitat el dotze d'agost de mil nou-cents vint-i-quatre, i encara que l'edició que jo estic llegint dels articles d'Eugeni Xammar és editada amb data de desembre de mil nou-cents noranta-vuit, és evident que l'article dedicat a la independència de Txecoslovàquia fou escrit per Xammar pensant no pas en la Txecoslovàquia de mil nou-cents vint-i-quatre sinó en la Catalunya de dos mil catorze. Grossa clarividència, la de Xammar, sens dubte, tal vegada el primer periodista a escriure a noranta anys vista. I si no s'ho creuen, llegeixin, llegeixin:

(...) Bohèmia, Silèsia i Moràvia formaven, al contrari, el centre industrial més intens de la doble monarquia austro-hongaresa. La base de la prosperitat econòmica d'aquestes regions era, naturalment, un mercat interior de 53 milions d'habitants ben acordonat i defensat per un aranzel de Duanes fet a mida.

Donades aquestes condicions, s'explica que el patriotisme d'una bona part del capitalisme industrial txec fos més aviat tebi. L'industrial que veia la seva fàbrica marxant-li com un rellotge i els negocis com una seda trobava que les coses ja estaven bé tal com estaven. Una mica d'autonomia, servida calenta, la majoria dels industrials l'haurien acceptat amb molt de gust. Però la independència, per res del món. Ni regalada. Ells no eren separatistes. Klofax i els socialistes nacionals que demanaven la independència (...) eren uns abominables esgarriacries. De la independència, els txecs en serien les primeres víctimes. Una Txecoslovàquia independent no podria viure. ¿Què faria la indústria? ¿Vol fer el favor de dir-me què seria de la industria?

Els principals defensors d'aquest punt de vista es valien dels arguments emprats pels economistes senyors Rusignolsky, vescomte de Kussov, compte de Karraltsky i senyors Salarsky, Nualersky i Jaume Satpinsky.

Aquests senyors eren, i són encara avui, uns perfectes imbècils. El qualificatiu se'l poden fer seu, si són servits, tots els que pensen com ells (...).

Txecoslovàquia és, doncs, com diem, un país industrial de tretze milions d'habitants amb una indústria muntada per satisfer les necessitats d'un mercat interior, i aranzelàriament protegit, de 53 milions d'habitants. Fa cinc anys que la Txecoslovàquia constitueix una República independent. Si el punt de vista dels senyors Rusignolsky, Stapinsky, etc., hagués estat exacte, a hores d'ara ja s'hauria demostrat que el nou Estat no podia viure. La Txecoslovàquia seria un país de fam i de misèria, amb les fàbriques tancades, la gent demanant caritat pels carrers i carreteres, les ciutats mortes i el poble famolenc. (...) Tothom reconeixeria que la independència és una desgràcia, i desitjaria tornar als bons vells temps.

Serà convenient fe constar, en primer lloc, que a Txecoslovàquia no passa res d'això. La gent viu, en general, ni més bé ni més malament que a qualsevol altre país del mateix nivell de civilització, i, certament, tan bé com ara fa deu anys. Tot marxa, els ferrocarrils, els hotels, les fàbriques (...).

Txecoslovàquia era, com ja es pot suposar, un país explotat tributàriament sense fre i sense vergonya. Això fa que sense cap necessitat d'augmentar els imposts -al contrari-, Txecoslovàquia es trobi, vençudes ja les primeres dificultats de tresoreria, davant d'una situació financera immillorable, que li permet emprendre grans obres públiques i sostenir una legislació social de les més generoses.

I etcètera.