El vuitè capítol de la primera temporada de The Twilight Zone, titulat Time Enough at Last, és protagonitzat per un tal Heny Bemis, discret i poc eficient treballador de banca, alhora que patològic i compulsiu lector, que en tot moment llueix unes grosses ulleres de cul de got que li distorsionen la mirada. A la primer escena del capítol, el tal Heny Bemis atén a una clienta que sembla fer un reintegrament d'efectiu, alhora que sobre les seves cames doblegades sosté un exemplar obert del David Copperfiled. Però no només literatura llegeix el tal Henry Bemis, sinó tota mena de lletra impresa que es trobi al seu davant, com ara premsa, fulletons publicitaris, llistes de la compra o, fins i tot, butlletes de loteria o embolcalls de goma masticatòria. Com és fàcil suposar, aquesta seva addicció li causa no poques dificultats, tant a la llar com a la feina, on sovint és advertit per uns superiors enutjats pels seus constants errors i distraccions. Però una feliç avinentesa s'esdevé, i la humanitat resta de sobte extingida per causa d'un desastre nuclear. Tota? no pas, doncs el tal Henry Bemis es trobava dins la cambra cuirassada del banc en el moment del desastre, i aquesta avinentesa, a parer dels guionistes de la sèrie, l'eximeix de l'extinció. Sol al món, el tal Henry Bemis creu poder atènyer la felicitat, doncs lliure de tota obligació podrà dedicar tot el temps que li resti a la seva patològica passió, la lectura. D'aquesta guisa, el tal Henry Bemis es desplaça a les ruïnes de la biblioteca municipal, on es traça un ambiciós i detallat pla de lectura. I un cop es disposa a començar la que es promet ininterrompuda lectura de les grans obres de la literatura universal de tots els temps, un petit accident s'esdevé, no més que una minúcia, les seves ulleres cauen i s'esbocinen, moment en què l'espectador s'adona amb tota cruesa de la curtesa de vista del tal Henry Bemis, curtesa de vista que l'incapacita per tota activitat lectora. És aleshores que la càmera s'allunya i ens ofereix una trasbalsadora imatge final del tal Henry Bemis, que desesperat fa tentines entre les piles de llibres classificats.
Darrera imatge que en fer-ne jo la coneixença en els anys de l'adolescència em prenia al peu de la lletra, talment el tal Henry Bemis tingués o hagués tingut alguna mena d'existència i fos mereixedor de la meva sempre prescindible pietat. Avui per avui, potser més ben entesa la història, o potser no, tota la pietat és per mi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada