A na Víctor Català me la presentà la professora de literatura catalana de tercer de batxillerat mitjançant la lectura de Solitud. Una lectura que no recordo pas fàcil, encara que sí satisfactòria, potser per què pàgina rere pàgina no entenia jo res del que llegia i podia, en conseqüència, inventar-me la història narrada segons més em plagués a partir dels pocs indicis que em semblava escatir, com ara que l'acció es desenvolupava en una ermita de costerut accès, o que la protagonista era una dona que responia a l'estrany nom de Mila.
I encara que amb el pas dels anys crec que he millorat la meva comprensió lectora, no per això he perdut el saludable costum d'inventar-me bona part del que llegeixo, sovint per discrepàncies amb el criteri de l'autor de torn, però encara no poques vegades per incapacitat lectora, doncs tinc la virtut de llegir no pas allò que és escrit, sinó allò que crec que és escrit o allò que voldria que fos escrit, talment més que llibres, acostumés a llegir jo resultats electorals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada