dilluns, 1 de juny de 2015

Kurumi o tabetai desu

I és en esbocinar la clovella, que enlloc del gustós fruit de la noguera tinc el sentit desencís de trobar-me a les mans una pútrida i pútida femta negra, enmig de la qual hi campa un gros cuc de cap fosc i cos blanquinós, que sembla haver trobat no només gustosa sinó també nutritiva la corresponent nou, amb el seu alt contingut en proteïnes, els seus àcids grassos omega tres, les seves vitamines, els seus oligoelements i els seus corresponents minerals, coure, manganès i zinc.

I abans de prendre una altra nou del pot, resto uns instants amb el bellugadís cuc al palmell de la mà, que continua endrapant sense ni tan sols adonar-se que ja no es troba protegit per la sòlida clovella, i que allò que encara menja ja no és cap nou, sinó el propi excrement, talment fos seguidor d'alguna dieta alternativa proposada per algun eminent nutricionista integratiu. I és mentre vaig masegant el petit cuc entre els dits polze i índex de la destra, que no puc més que envejar la potser efímera però certament joiosa vida del cuc tot just traspassat, que confortablement hostatjat dins la nou ha viscut una vida d'abundància i plaer, lliure d'obligacions i mal de caps, tan sols pendent d'anar queixalant a mesura que el seu desig així li manava, com si la vida no fos sinó el que potser és, l'eficient funcionament d'un evolucionat sistema digestiu.