De la immensitat que espanta Pascal o que, agafada com a imatge, serveix a Nietzsche per accentuar la nostra insignificança. Minúsculs granets de sorra perduts en l'oceà de l'infinit, a punt de la seva imminent desaparició-dissolució; aquesta imatge recurrent té el contrast de la casa. La poderosa immensitat, amb aparença d'abisme, cedeix -si més no provisionalment- davant de la protecció que la casa ofereix al mortal, escriu Josep Maria Esquirol a La resistència íntima.
I qui gosaria negar la paüra que l'infinit pot provocar a aquells que gosin mirar a l'immensitat de tot plegat de fit a fit, lluny del recer de la llar, que com bé explica el senyor Esquirol ens permet viure l'engany de creure que som algú. Però és aleshores, quan creiem ser a recer de la immensitat que ens embolcalla, que un altre paorós infinit, dit infinitesimal, treu el cap de sota l'alà i ens obliga a tombar el cap i mirar cap a una altra banda si no volem perdre el poc seny que potser tenim, doncs com acceptar, com capir, com viure amb el pensament que dins nostre s'amaguen innúmers mons plens d'una vida que ens és aliena, on milers de milions de petits éssers fan la viu viu, i que aquella immensitat que crèiem haver deixat més enllà del barri de casa és amb nosaltres, en cada petit racó del nostre cos, multiplicada per deu, per cent, per mil, per mil milions, i que ni tan sols podem trobar amagatall sota l'amorosa roba del llit, sens dubte infestada per alguns dels més paorosos habitants de l'infinitesimal, els anomenats àcars, éssers monstruosos que mercès a un dels més cruels invents sortits de ment humana, el microscopi, ens recorden que per no ser, ni tan sols no som res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada