dilluns, 18 de maig de 2015

Kochira no otōsan wa nani o omoimasu ka

El seu pare creia que, fos com fos, al final tothom rebia el que es mereixia, ens diu en un cert moment l'omniscient veu narradora de La víctima.

Pensament del tot equivocat però sens dubte sensat i tranquil·litzador, el del pare de l'Asa Leventhal, que ens garanteix, a poc que un sigui capaç d'enganyar-se a si mateix amb les paraules, que es pot viure i morir en pau sense necessitat d'escarrassar-se en castigar als malvats (els altres) ni recompensar als virtuosos (un mateix). I és que per aquesta feixuga i extravagant tasca ja disposem de la deïtat monoteista de torn, doncs no em negaran que una de les funcions més importants que duu a terme qualsevol déu com cal és precisament la d'impartir, ni que sigui en el més enllà, allò que ves a saber per quina estranya raó ens plau anomenar justícia. D'aquesta manera hom pot anar passant amb la tranquil·litat de saber que el desgraciat aquell que un dia ens va trepitjar l'ull de poll cremarà per sempre més en els poc acollidors focs de l'infern, alhora que un mateix jaurà en companyia d'unes quantes dotzenes de formoses donzelles i/o trempats púbers, segons gustos, per explorar a consciència les múltiples i variades possibilitats de la sempre gustosa folga. I qui dia passa any empeny.