Sóc vidu i estic sol, i em cau damunt la nit.
És el de més amunt un vers de Victor Hugo que Proust, en un dels nombrosos volums de A la recerca del temps perdut, posa en boca de la sempre exquisida però banal duquessa de Guermantes. El vers, que pertany al panegíric que Hugo dedicà a les grosses virtuts d'un tal Booz, fill de Salmon i Rahab, besavi d'aquell que diuen que regnà amb el nom de David, és precís i exacte, en ser el tal Booz, tal com se'ns explica al Llibre de Rut, no més que un vellard que es lamenta per la manca de descendència. Però en boca de l'exquisida però banal duquessa el vers d'Hugo perd el seu sentit de pregària adreçada a un pare omnipotent, i pren un sentit més universal, i per tant més matusser, en no fer referència a les concretes circumstàncies del tal Booz, sinó a les comunes de tot moridor, això és, la inevitable solitud i l'indefugible traspàs, esdevenint, aleshores, la no sempre pesarosa viduïtat quelcom no només accessori, sinó, fins i tot, sobrer, doncs tant vidus com casats, aparellats com desaparellats, monògams com polígams, separats com divorciats, nul·lípars com genitors, estan, estem, més sols que un mussol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada