diumenge, 10 de maig de 2015

Watashi no onīsan

Avui he conversat llargament amb el meu germà gran. I no pas sobre les banalitats habituals que acostumem a tractar, com ara l'evident superioritat dels destil·lats d'Islay sobre els dels highlands, ni tampoc sobre les pròpies circumstàncies, com ara el normal i habitual desenvolupament dels nostres dies, l'evolució de les respectives xacres o la creixença dels menuts. No, no pas, doncs la conversa amb el meu germà gran ha versat sobre allò de més fonamental que tots carreguem sobre les espatlles, aquell esforçat i penós caminar cap allà d'on venim, enlloc. I el meu germà gran, persona pietosa i temorosa dels déus, em mostrava els dubtes d'una fe arnada i mal girbada que ja no li ofereix cap consol. Uns dubtes, o més aviat uns certeses, que coincidien amb tot allò que jo mateix acostumo a amagar sota l'irònic epicureisme de pa sucat amb oli que tragino al llarg del dia. Afortunadament he recordat a temps que jo no tinc cap germà, ni gran ni petit, ni mascle ni femella, i així he pogut defugir un cop més la incomoditat de saber-me, jo, en dErsu_, el favorit dels déus, no més que un moridor més.