dissabte, 26 de desembre de 2015

Jota-san wa takushī de itte imashita

Veureu, dErsu_, jo és que anava molt carregat, amb els regals del tió, uns tapers amb les sobres del dinar, i encara uns llibres que em tornava el meu germà. I què voleu, traginant tot aquell embalum de bosses vaig decidir agafar un taxi. I en pujar li vaig dir al taxista que anés pel carrer Mallorca i que em deixés a l'alçada de travessera. Penseu que des d'allà on era, si jo no li hagués dit res, de ben segur que el taxista hagués anat per la ronda del mig i hagués baixat per príncep d'Astúries. Però no, jo li havia de dir que baixés a buscar el carrer Mallorca. I va ser en tombar cap als jardinets des del carrer Còrsega, que aquell desgraciat va creuar per on no tocava i ens el vàrem emportar per davant. Mort a l'acte, va dir el metge dels serveis d'emergència. I ho veieu, dErsu_, si jo hagués anat en metro, com sempre vaig, o no li hagués dit res al taxista del carrer Mallorca i ell hagués enfilat per la ronda del mig, aquell desgraciat encara seria viu. O si m'hagués quedat a sopar, com insistia la meva mare. És com si jo l'hagués matat, dErsu_, com si jo mateix l'hagués matat, no pas amb les meves mans, és clar, però sí amb les meves decisions, talment hagués decidit que el millor que podia fer per Nadal era pelar un desconegut, com el Raskolnikov aquell, a veure que tal. I des d'aleshores que no visc, que no em puc treure del cap el moment del cop, el crit del taxista i la forta estrebada del cinturó. I ho he confessat tot, he anat ja un parell de cops a la caserna dels mossos a inculpar-me, però m'avien amb bones paraules i m'insisteixen que jo no tinc cap responsabilitat, que és normal que estigui trasbalsat i que ja se'm passarà. Però s'equivoquen, dErsu_, s'equivoquen i em priven de la necessària expiació. I així jo no puc viure, no puc viure.

I és clar que no, Jota, i és clar que no, li responc, cofoi de poder mostrar la meva vessant més humanitària per aquestes dates. I en desar l'esmolat glavi i netejar-me l'esquitx de sang de la galta, no puc més que admirar-me del que poc que costa complaure als altres, quan hi ha bona voluntat