dissabte, 12 de desembre de 2015

Mittsu no shitsumo

I  si bé altres cops he restat captiu d'infantívoles melodies, com ara la de Els tres tambors o La Margarideta, aquest cop és la melancòlica marxa del Billy Magee Magar la que m'acompanya quan apressat em desplaço d'aquí cap allà o d'allà cap aquí. I més enllà de la força de la melodia, que també, és la seva lletra la que m'interpel·la amb tres preguntes que, més enllà del dubtós consol que em pugui arribar a oferir la resplendor de la lluna plena o la vigoritzant empenta del vent, si un no s'enganya més del necessari no admeten cap resposta apaivagadora, doncs qui podria respondre més que enlloc, cap, i novament enlloc, si se li demanés cap on el porta el seu camí, quin record té del seu passat i on són els seus amics?