dilluns, 4 de juny de 2007

Tabetai desu ka

Assegut a la sala, llegint, sento com la petita A. comença a plorar, alhora que belluga les mans al seu davant, obrint la boca a més no poder, cercant el mugró que l’alimenta, com si encara tingués gana. Però no pot ser, si tot just acaba de buidar els dos pits de la mare, primer l’esquerre, després el dret, que ara resten buits, exhausts. M’apresso, doncs, a preparar el biberó preceptiu, amb dues mesures de llet en pols per seixanta mil·lilitres de l’aigua, prèviament bullida, que servem dins una ampolla.

I només apropar-li el biberó als llavis la petita A. pren la tetina, que començar a xumar amb força, fins que als pocs segons l’escup, reprenent el plor, doncs, poc m’ho pensava, els nadons, talment fem els adults, mai resten satisfets amb allò que tenen, per molt que sigui el que fins fa tan sols uns instant, desitjaven amb desesper.

4 comentaris:

frannia ha dit...

Sembla que oblides que l'infant és també ser humà i aquesta perenne insatisfacció no va lligada ni a l'edat ni a la raça ni al nivell cultural; és innat en l'home.
He obert un nou espai, hi seràs benvingut: http://Azarak.photoblog.com

Peggy ha dit...

te hago una visita ...pero me entero poco de lo que escribes ....al ponerlo en castellano pierde mucho ...

saludos

Hanna B ha dit...

aisi, el no saber el que es vol o no voler ben bé el que es té o voler allò que no es pot definir però no es res del que hi ha a mà. sembla innat total...
però segur que els petonets els reb encantada!

elur ha dit...

Pel que sembla és quelcom intrínsec en l'ésser humà, independentment de l'edat. O potser només necessitava el moviment relaxant que els suposa mamar.

M'alegro de que la petitona A. sigui una mosseta amb caràcter.

(No sé si serà demanar-vos massa que l'acaroneu una mica de part meva benvolgut Dersu_, gràcies)