dilluns, 24 de setembre de 2018

Watashi wa purorōgu ga suki desu

M'agraden els pròlegs. Malauradament, o no, pocs són els llibres que en disposen d'un i escassíssims els que en disposen de més d'un. Però el cas és que m'agraden els pròlegs, proses entusiastes on es lloen totes les virtuts (reals o imaginàries) del text que encapçalen. Proses d'habitud redactades per fanàtics o, encara pitjor, per professors universitaris que malden per ascendir a l'autor de torn als altars de l'excel·lència literària per així poder ascendir ells mateixos dins l'escalafó funcionarial. Sigui com sigui, proses que com un divendres de joventut tot ho prometen, no fos cas que l'hipotètic lector es decantés per la lectura de qualsevol altra cosa, com ara els encara més fantasiosos prospectes dels productes farmacèutics. Després, és clar, arriba la lectura i les coses van com van. És potser per això que de vegades em conformo amb la lectura d'un bon pròleg i ajorno la lectura de l'obra prologada sine die, no fos cas que la realitat m'espatllés unes expectatives tan sensacionals.

El cas, però, és que després de la lectura del curt però intens pròleg que fins fa uns minuts tenia a les mans, no he pogut evitar d'encetar la lectura dels relats que el segueixen, doncs si bé m'agraden els pròlegs, encara m'agrada més contradir-me, no fos cas. I si de cas algú vol provar d'encertar el títol que ara tinc al meu costat, ja rifaré alguna andròmina entre els molt hipotètics participants que l'encertin.