De vegades tinc la temptació d'escriure de manera més o menys seriosa sobre els morts. Però no sobre els morts en general, sinó sobre morts concrets, sobre persones concretes que he conegut i tractat i que ja no hi són.
En canvi, els vius em desperten una (mai millor dita) viva indiferència o, més aviat, una superlativa mandra, potser per la sovint enutjosa necessitat de tractar-los, de parlar o relacionar-se amb ells. Els morts, en canvi, resulten molt més discrets, molts més fàcils de portar. Els morts mai no m'atabalen proposant-me de quedar per dinar o de fer això o allò, ni em retreuen que no els truqui o que quan me'ls trobo pel carrer faci com si no els veiés, quan sovint és que no els veig, per aquella curiosa propietat que tenen els vius de fer-se'm transparents. Quina placidesa, en canvi, els morts, que simplement es fan un lloc al pensament i allà es queden, discrets, tímids, pacients, esperant que tingui un moment per ells. Són, sens dubte, la companyia ideal, i si de cas en algun moment sento la necessitat de tractar especialment amb algun viu, només cal esperar que aquest mori o, si hi ha pressa, donar-li un cop de mà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada