dimarts, 3 de novembre de 2009

Ame o tabetai desu

Ahir vaig veure com una dona menjava llaminadures. Asseguda al meu davant, als Ferrocarrils de la Generalitat, la dona prenia els dolços d'una bossa de plàstic transparent i els engolia a un ritme constant, ni afamada ni goluda, talment mengés sense causa, com un autòmat. Llengües, núvols, píndoles de xocolata, pega dolces negres i vermelles, gominoles amb forma d'ós, d'ampolla de refresc de cola, de maduixa, d'aràcnid i mil llepolies més que endrapava amb gest precís, prenent amb delicadesa les llaminadures de la bossa i emportant-se-les a la boca, sense pressa però sense pausa, una, i una altra, i una altra, i una altra, fins a no deixar-ne cap. Ara li recordo els dits, llargs, d'ungles cuidades sense pintar, els llavis molsuts esquitxats de sucre blanc, els cabells bruns i llisos, i un estampat de rodones que li guarnia la roba. I és sense cap raó que demà, quan torni a agafar els Ferrocarrils, seré jo qui porti una bossa plena de llaminadures, que menjaré a un ritme constat, ni afamat ni golut, talment un autòmat, amb el desig que algú, potser ella, s'hi fixi i escrigui alguna cosa com ara... ahir vaig veure com un home menjava llaminadures.

1 comentari:

Irene Pujadas ha dit...

i així com el badall que va fer la volta al món passant de boca en boca