divendres, 1 de febrer del 2019

Nichi-yōbi ni eiga o mimashita

Tinc el costum d'anar a veure totes les pel·lícules de Lars von Trier tan aviat com són estrenades, en no ser poques les virtuts que acostumen a exhibir els seus treballs. Però malauradament Trier acostuma a desconfiar dels espectadors i això el fa ser excessivament exhaustiu en la seva narració. D'aquí, potser, el llarg metratge de molts dels seus llargmetratges (com la interminable Nymphomaniac) i l'enutjosa repetició d'alguns dels seus arguments. Quin sentit tenia fer Dancing in the Dark després d'haver ja rodat Breaking the Weaves? És com si Trier volgués puntualitzar en excés, deixar les coses massa clares, no fos cas que algú, ni que fos ell mateix, no fes la lectura que toca.

No obstant això, entre repeticions i marrades és evident que Trier avança, potser cap enlloc, però entre la redempció de les seves primeres i sacrificades heroïnes al més pur estil Dreyer (fora lleig escriure sobre Trier sense anomenar Dreyer) i el cansí nihilisme que exhibeix el seu darrer psicòpata, certament que s'ha fet camí. I tal com ja va escriure Machado, lectura escolar de la meva infantesa, caminante, son tus huellas el camino y nada más; i esperem que Trier recordi que al volver la vista atrás se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar. No fos cas, em permeto afegir.