El pare sempre deia que la raó de viure era preparar-se per ser mort, escriu en un cert moment Faulkner, a Mentre em moria.
I de primer em sobta el verb triat, ser enlloc de morir, talment Faulkner hagués hagut de dir el pare sempre deia que la raó de viure era preparar-se per morir. Més que res, per aquella màxima epicúria que ve a dir que mai no coincidirem amb la mort, doncs o bé som vius i la mort no hi és, o bé som morts i som nosaltres els que ja no hi som. Amb aquest criteri, és clar, preparar-se per ser mort resulta extravagant i més aviat innecessari, i com a molt hom podria preparar-se pel moment del trànsit.
Però els personatges de Faulkner no crec que s'estiguin per orgues i més aviat trobarien les paraules d'Epicur un estirabot fora de lloc. No per res ells malviuen aclaparats per totes les circumstàncies possibles, essent la religió no pas el menor dels seus maldecaps, en ser com és l'eternitat no pas poca cosa. D'aquí, potser, que viure sigui un preparar-se per ser mort, un preparar-se per passar l'eternitat de la manera més confortable possible.
D'aquí, fins i tot, hom potser podria extreure una bonica ensenyança d'allò més pràctica, a saber, que els agnòstics vivim per preparar-nos per morir, els creients (personatges de Faulkner inclosos) viuen per preparar-se per ser morts. I qui dia passa any empeny.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada