dijous, 16 de maig de 2019

Kochira wa Karenina-chan desu ka

La meva no va ser una infantesa feliç. I si bé potser tots els infants feliços s'assemblen, i cada infant infeliç ho és a la seva manera, ara fora enutjós, llarg i cansí donar raó dels motius de la meva infelicitat pretèrita. No obstant això, tot i saber-me un infant infeliç, enyoro la meva infantesa. Però, enyoro potser la infelicitat, o tal vegada les seves causes? I ara, fora certament forassenyat, propi d'estòlids. Més aviat potser només enyoro dues sensacions que de mica en mica he anat perdent amb el pas dels anys i que aleshores em resultaven d'allò més plaents. Primera, la de tenir temps per endavant, prou temps com per poder imaginar que qualsevol bestiesa era possible, que qualsevol propòsit que tingués trobaria el seu moment. Però el temps passa i els propòsits es mantenen, o s'obliden, però no s'assoleixen, mai, cap. Segon, la sensació de descoberta, de viure el primer cop, el primer cop de la llum de cap el tard, de l'especial cobricel d'un carrer, de la primera equació resolta, del primer Calvino llegit, del primer coit, de la primera ostra, el primer quatre mil, el primer laphroaig, ... Després, amb la pràctica, amb l'experiència, les coses poden ser millors, més complertes, més subtils, més intenses, però el moment de la descoberta és irrecuperable, ni que sigui una bestiesa, com el dia aquell que per primer cop vaig entrar a can Palau, al carrer Pelai, on en un altell diminut hi tenien capses i més capses d'uns petits soldadets de plàstic, o el primer cop que em vaig empetitir sota els espadats de la cara nord del Cadí.

I tot això, sigui més o menys cert o incert, que tant és, potser ve a tomb de les ganes que tenia jo de potinejar el començament de l'Anna Karenina, doncs prou sabut és que totes les famílies felices s'assemblen; cada família infeliç ho és a la seva manera.