divendres, 6 de desembre del 2019

Shinbun o yomimasu

Si l’any 1960 eres a París, en un dia qualsevol podies anar a sentir Georges Brassens, Jacques Brel, Gilbert Bécaud, Édith Piaf, Leo Ferré o Luis Mariano. Una qualitat i una varietat fabuloses... vaig llegir que explicava Joan-Daniel Bezsonoff a Miquel Riera en una entrevista publicada ja fa uns dies al diari Avui.

No m’ha agradat mai, la cançó francesa. No puc. Cent mil violins lacrimals. No m’agrada tota aquesta colla de cantants catalans que van a la francesa. Ah, la cançó francesa. El cinema de Truffaut. Oh, là là... llegeixo uns dies després que explica Pascal Comelade a Andreu Barnils i Adiva Koenigsbert en una entrevista publicada a vilaweb.

2 comentaris:

Gatopardo l'agüela ha dit...

Los que amamos a Brel, Brassens, Mouloudji, Reggiani etc. somos unos pervertidos, atacados por el virus de la literatura francesa, lo sé.

Pero ni se le ocurra, maestro dErsu_ rozar a mis ídolos ni con la punta de la pluma de su desprecio, porque saltarán chispas. Y no escatimaré golpes bajos.

(y le doy un abrazo, emocionado.
¡Qué más da! Emocionado... Emocionado...)

l'agüela

dErsu_ ha dit...

Per evitar malentesos, només dir que ara mateix sóc aquí: https://filmoteca.cat/web/ca/film/lenfant-sauvage