dijous, 10 d’octubre de 2019

Ni-banme no bubun ga suki dewa arimasen

És potser la consciència de la pròpia existència, això és, aquella dolorosa veu interior que ens recorda la nostra petitesa, l'atzar del nostre fugisser ser, aquell buit que exigeix el nostre retorn al no res d'on venim, allò que més ens pot fer trontollar. Que fa fred, ens abriguem; fa calor, ens refresquem; estem cansats, jaiem; tenim gana, mengem; set, bevem. Però ai, quan la veu comença a fer la xiu-xiu i a demanar-nos coses com ara, per què existeix alguna cosa enlloc del no res?

Aleshores diversos són els camins que se'ns obren, com ara la sordesa, els paradisos artificials, la bogeria, l'amor... i se'm fa difícil triar d'entre tots quin resulta més apaivagador, més sensat, més comfortable. Tot i això, és clar, l'amor acostuma a ser el camí triat per la majoria i el més acceptat socialment, de manera que hom acaba desenvolupant una necessitat d'estimar d'allò més exagerada, tant, que sovint el porta a estimar sense cap criteri, de manera ridícula, grotesca, absurda. I així trobem qui tot ho fia al dit amor romàntic, cercant-se qualsevol imbècil a qui idolatrar; o qui prefereix estimar al proïsme, als animals o al planeta, i es fa activista d'això o d'alló; o a si mateix, com seria el meu cas, i viu en un lamentable estat d'onanisme constant.

Afortunadament al final hom mor i, tal com demanava el poeta, esperem que no hi hagin segones parts.