dijous, 3 de gener de 2019

Watashi wa kenchiku o benkyō shimashita

Quan jo vaig fer els estudis d'arquitectura a l'ETSAB l'habitual era esmerçar una mitjana d'onze anys per completar el pla d'estudis i obtenir-ne el títol corresponent. En teoria eren sis cursos més el projecte final de carrera (PFC), que s'allargava un temps indefinit comprés entre un mínim d'un any i un màxim indeterminat.  La demora s'explicava per diverses raons, una de les quals era el costum que molts teniem de fer de negres en diversos despatx d'arquitectura, on oferíem la nostra ma d'obra d'esclava a canvi de ser acceptats en aquell món que anhelàvem. Jo vaig cursar els sis cursos en vuit anys i vaig enllestir el PFC en un curs més. I és potser precisament la desmesurada llargada que acabaven agafant els anys universitaris, aquelles esperes als passadissos, aquelles nits passades a la sala de dibuix, aquelles correccions de projectes aliens, aquell parlar per no callar, el que donava la possibilitat d'accedir a un coneixement potser difús, però sens dubte molt més important que el coneixement pretesament exacte que impartien els docents.

I tot això potser ve al cas d'allò que escrigué Jünger un trenta-u d'agost de mil nou-cents quaranta-dos als seus diaris, quan deia que el sol fet de remenar aquestes coses ja és instructiu; l'esperit caça al vol una munió de noms i de dades que, tot i que amb el temps es perden, tanmateix deixen un humus del qual agafen ufana moltes coses, com ara un coneixement difús sovint superior al coneixement exacte, i un tacte per a saber veure les fronteres i les transicions de les obres de l'esperit. Per això puc dir que cap de les meves nombroses passejades pels molls és temps perdut: semblantment, l'al·licient de la caça rau en l'encalç de l'animal, no en la peça caçada.