divendres, 16 de novembre de 2012

Terebi ni mimasu (V)

L'espot televisiu que aquests dies ens ofereix Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa, per demanar el vot a les properes eleccions del vint-i-cint de novembre, em sembla exemplar. Mitjançant un únic i efectiu recurs, el zoom in, la càmera s'atansa lentament al rostre del candidat, que amb veu ferma i clara desgrana el seu ideari en una mena de salmòdia que respon a tot allò que els seus votants desitgen escoltar. Les seves paraules, sempre encapçalades per la primera persona del present d'indicatiu del verb creure, admetre com a cert, fins i tot a mi m'acaben hipnotitzant, per molt que aquests dies sigui jo un mandrós defensor de la pràctica desaparició de qualsevol tipus de servei públic.

Però és precisament aquesta primera persona del present d'indicatiu del verb creure, admetre com a cert, la que evidencia que allò que ofereix mossèn Herrera no és més que una doctrina establerta, certa i incontestable, i d'aquí l'encert de la seva posada en escena sota la forma d'un nou Credo, el símbol de la fe, potser en substitució d'aquell Credo in Deum Patrem omnipotentem, que d'infants vam memoritzar els que férem estada en centres escolars gestionats per comunitats religioses, grups socials que, ves per on, també viuen sota la forma d'una doctrina establerta, certa i incontestable