dilluns, 9 de juliol de 2012

Gogen

Assassí, de l'àrab  ḥaššāšî, 'bevedor de hašîš, beguda narcòtica de fulles de cànem', nom aplicat als sequaços del sectari musulmà conegut pel Vell de la Muntanya, segle XI, que, fanatitzats per llur cap i embriagats de hašîš, es dedicaven a executar sanguinàries venjances polítiques, va escriure Coromines al primer volum del seu diccionari etimològic.

Etimologia que ja coneixia gràcies a la ja llunyana lectura de Samarcanda, d'Amin Maalouf, on es novel·la la vida d'Omar Khayyam, mític poeta persa, i es dona notícia de la secta dels assassins, moviment políticoreligiós de musulmans xiïtes ismaïlites de la secta nizarita, que s'hostatjaven a la fortalesa d'Alamut, a cent quilòmetres de l'actual Teheran, i assoliren una certa notorietat pel seu costum de donar mort violenta a dirigents abbàssides, dinastia de califes sunnites que governaren el món musulmà al llarg de cinc segles. I és precisament pel coneixement de la història que suposadament s'amaga rere el mot assassí, que en escriure sobre Astiànax i Neoptòlem vaig preferir fer servir homicidi, mot d'una etimologia llatina molt més neutre, a falta d'una solució més satisfactòria, en desconèixer els mots grecs que al llarg del temps han significat el mateix, com ara Φόνισσα, que dóna nom a l'homònima novel·la d'Alèxandros Papadiamandis, Η Φόνισσα.