dilluns, 27 de juny del 2005

Ashita

L'activitat humana és, per antonomàsia, gasosa. Això és, tendeix a maximitzar-se. Algú descobreix que el foc cou els aliments, i a l'endemà Ferran Adrià ja prepara croquetes d'aire. És el que en el món de la física es coneix com a expansivitat dins la teoria cinètica dels gasos. I potser és per aquesta expansivitat humana que el capitalisme s'ha acabat imposant com el marc més idoni on desenvolupar les nostres vides, car, enlloc de voler limitar o dirigir les nostres activitats, les encoratja fins a l'infinit.

El capitalisme, tots ho sabem, es basa en el creixement econòmic sense mesura, talment un tumor en plena metàstasi. I l'exemple del tumor no és gratuït. De la mateixa manera que un càncer pot fulminar qualsevol cos humà, el creixement econòmic il·limitat acabarà esgotant el planeta on vivim molt abans que (afortunadament, m'atreviria a dir) siguem capaços de colonitzar altres mons.

Contra tota lògica, però, els humans hem inventat l'ecologisme per intentar escapar d'un futur tant galdós. Pur egoisme que, a estones, em desperta altes dosis de simpatia, i un gran escepticisme. Perquè escepticisme? Doncs perquè pressuposa que els humans, de la nit al dia, deixarem de comportar-nos tal com ho hem fet en els darrers mil·lennisi i bandejarem el nostre pressent per un hipotètic futur. Entendridor.

Potser, però, fora millor estalviar-nos la quimioteràpia i aspirar a una mort digne, si és que es pot morir dignament.