M'he despullat davant de l'opinió pública, això no m'ho negaran! ha afirmat en un cert moment el molt honorable president Pujol en la seva simpàtica compareixença davant els il·lustres parlamentaris. I és precisament això el que trobo de més criticable en el desagradable assumpte aquest del molt honorable president Pujol, aquest despullar-se en públic, cosa no només prohibida per no poques ordenances municipals, sinó, sobretot, francament desagradable en una persona de vuitanta-quatre anys. Que es despullin els joves passi, però que ho faci una persona de vuitanta-quatre anys resulta del tot inescaient. I per què es despulla, president? li hagués preguntat jo, en cas de d'haver-me trobat en alguna de les confortables butaques del parlament, amb els trenta-set mil tres-cents trenta euros amb quaranta-un cèntims anuals corresponents, variables a part.
I no és només que a vuitanta-quatre anys els pits de les senyores o les vergues dels senyors resultin unes pelleringues francament afrontoses, és que qui, no ja a vuitanta-quatre, sinó a quaranta-sis anys (que a dia d'avui són els anys que jo mateix crec gastar) no té res a amagar, és un monstre, això és, una persona, animal o fetus de conformació contrària a l’ordre natural.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada