diumenge, 7 de setembre de 2014

Dare ga hakushimasu ka

No m'agrada aplaudir, picar de mans en senyal de reconeixement pels suposats mèrits d'aquells que no són jo. No només, és clar, pel disgust que em produeixen els sempre discutibles i sobrevalorats mèrits aliens, sinó, també, per l'enutjós soroll que el picar de mans produeix. És per això que acostumo a defugir tota situació on s'acostumi a picar de mans, i si per algun lleig atzar m'acabo trobant envoltat per entusiastes picadors de mans, faig com si jo també piqués de mans, però sense arribar mai a picar-les, alhora que provo d'allunyar-me de forma discreta d'aquells que sí piquen les seves mans amb més o menys entusiasme, més o menys braó.

I un cop sóc lluny de la colla de picadors de mans, no només em dic que cal parar més atenció, ser més prudent i planificar amb més cura els meus moviments per així estalviar-me futurs destrets, sinó que també em demano que porta als altres a picar de mans, a fer tan viva ostentació del seu foll entusiasme vers qui sap què o qui, fins que em responc que és clar, que són coses que fan els altres, avinentesa que em permet improvisar una potser no gaire reeixida encara que exacte definició, els altres són tots aquells que han picat algun cop de mans.