A El sopar de cendra, curiós diàleg que sembla versar sobre certes qüestions astronòmiques, Giordano Bruno, autor que no necessita pas presentació, parla de si mateix en tercera persona en els termes més elogiosos. I no només parla de si mateix en els termes més elogiosos, sinó que també, amb una braó que ja voldria qualsevol libelista com cal, parla en els termes més pejoratius de tots aquells que gosen discutir-li res, de tal manera que el curiós diàleg sembla més aviat una mena de manual sobre l'art de tenir sempre raó, talment cert opuscle que redactà un tal Schopenhauer no pocs anys desprès, i no pas un diàleg sobre unes qüestions astronòmiques que, si bé en el seu moment degueren ser de la més alta transcendència, quatre segles després resulten més aviat irrellevants.
I des de l'habitual frivolitat que em caracteritza, i des de la comoditat d'una societat on estat i església resten relativament separats, i des de la tranquil·litat de poder escriure les més grosses bestieses amb total impunitat, no puc més que sospitar que el tràgic final de Giordano Bruno, mort en la espaordidora foguera, més que degut a l'heretgia de la que fou acusat, sens dubte es degué a la seva supèrbia, a una excessiva i immoderada estima de si mateix, que el portà, no només a creure's millor que els altres, característica que acostumem a compartir tots els moridors nascuts del ventre d'una dona, sinó a proclamar-ho als quatre vents, grossa imprudència que no acostuma a agradar a tots aquells que no són un mateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada