dilluns, 7 de maig de 2018

Watashi ni kiite kudasai

I és fent camí que de cop sobte em trobo el pas barrat per tres portes d'igual aparença. Totes tres tancades, totes tres opaques, i totes tres guardades per un tòfol homenot que seu en una cadira de vímet i sembla fer de porter.

I és potser per la meva indecisió que el porter em convida a travessar la porta de la seva esquerra, que em durà, diu, per un camí fàcil i agradable, encara que banal i superficial, d'intranscendent final. Però si així ho preferiu, afegeix, també podeu agafar la porta del mig, que us portarà per un camí potser més dur, però certament més interessant i profitós, encara que no és segur que sigueu capaç d'arribar fins al final, en ser molts els que es donen. En canvi, el porter em desaconsella amb vehemència que travessi la porta de la seva dreta, doncs, segons em diu, el camí que guarda no mena enlloc i ni tan sols és un camí, tan sols un erm sense principi ni final.

És aleshores que amb el gest ràpid i precís que em caracteritza prenc l'esmolat glavi i faig xixines del porter, amago les seves despulles dins un gerro xinés de la dinastia Zhou, prenc la seva gorra, i m'assec a la cadira de vímet. Llàstima que per la poca atenció prestada ja no recordi jo cap a on mena cada porta per si de cas haig d'orientar a futurs caminants. Però això tant és, i si de cas algú dubta, que em pregunti.