diumenge, 21 de febrer de 2010

Termòpiles ni ikimasu

Remenant l'armari del rebedor en busca dels guants, ensopego amb la capsa de les divines armes, que dormia amagada sota les jaquetes d'entretemps. Enllaminit pels records que em porta i per les promeses de glòria que sempre em fa, obro la tapa i retrobo les gamberes de flexible estany i el casc de llarga crinera, l'esmolat glavi i l'escut de bronze, la sòlida cuirassa i el flexible talabard. Però per molt que busco i remeno, per molt que buido l'armari del tot, no arribo a trobar la llarga pica de fusta de freixe i punxeguda punta. No has vist pas la pica? pregunto a la meva estimada companya, aprofitant que passa pel meu costat. Vols dir aquell pal de fusta vell? em pregunta ella. Pal de fusta? m'exclamo, escandalitzat. Ja fa temps que el vaig llençar, ratllava l'armari i ocupava massa espai, em respon. I ara com m'ho faré? no puc pas anar al combat sense pica, em lamento. Doncs agafa l'escombra, em proposa ella. L'escombra, remugo, on s'ha vist un hoplita amb escombra? els perses són a punt d'arribar i jo sense pica. Segur que els espartans ja hi són, i també els tebans, i sense temps per perdre corro escales avall, carregant com puc la capsa amb les divines armes i la lleugera escombra.

Ja al carrer aturo un taxi alçant el dit índex de la destra, i a les Termòpiles, crido esverat al taxista, a les Termòpiles, i ràpid, que porto pressa, afegeixo, alhora que em començo a cordar la sòlida cuirassa al voltant del pit. El taxista, però, em pren amb to de befa i fa un lleig comentari sobre la meva persona. On s'ès vist, crido indignat, no parlotegeu, desgraciat, que les vostres paraules m'ofenen l'oïda, i ràpid com el llamp prenc l'esmolat glavi, i just quan anava a esventrar-lo sento com el taxista es disculpa amb paraules assenyades i diu que tombarà per Consell de Cent per anar a buscar la Meridiana i així enfilar l'autopista cap a França. No més de tres mil quilòmetres, conclou, arribarem en dos dies.