dijous, 11 de febrer de 2010

Kochira ga saitei desu

Tot just extingida la darrera nota, i abans de l'esclat dels aplaudiments, els miserables s'alcen. I ja enmig dels aplaudiments s'apressen pels passadissos cap a la sortida per ser els primers a retirar l'abric del guarda-roba, agafar el primer taxi, o ser els primers en qualsevol altra niciesa. Un cantant d'òpera porta una vida sacrificada des de ben petit, tiranitzat per la disciplina del cant. I a canvi només demana uns simples aplaudiments, no més que el so que es produeix en batre les mans. Sembla ben poca cosa, però els miserables s'alcen i fugen corrents. Com ara fa una estona al Gran Teatre del Liceu, on Jennifer Wilson, que interpretava amb solvència el compromès paper d'Isolda, ha hagut de veure com tres miserables s'alçaven de les primeres files de la platea, just al meu costat, i marxaven a l'inici del Liebestod, la mort d'Isolda, a la fi del tercer i darrer acte, poc més de sis minuts sublims, els que s'han volgut estalviar els més miserables dels miserables.