El sento abans de veure'l. Encara més, en cas de no haver-lo sentit no l'hauria vist, no m'hi hauria pas fixat, que l'home és a l'altra punta de l'andana on espero l'arribada del metro. Però el cas és que el sento, que sento com parla pel mòbil en veu alta, massa alta, i com explica tot de coses que, quan s'acostumen a explicar, s'acostumen a explicar en veu molt més baixa.
Perquè l'home explica que ha rebut un correu del comissionat de seguretat de Nacions Unides, i aleshores diu a qui sigui que l'escolta a l'altra banda de la línia (si de cas l'escolta algú), que s'ha de respondre que d'acord, que ens donem per assabentats, i que s'ha de posar en còpia al secretari de l'OTAN, que es veu que el tema és prou important i està implicat el govern dels Estats Units. I és aleshores que arriba el metro i m'afanyo a pujar, però com l'home es queda a l'andana, amb les seves ulleres de sol negres posades, la seva jaqueta negre, els seus pantalons negres, les seves botes negres, i amb el telèfon mòbil que imagino també negre encara enganxat a l'orella... ja no em puc assabentar de més detalls d'aquesta greu crisi de seguretat que sembla afectar a tot al món, des de Nacions Unides a l'OTAN, passant pel Pentàgon i la Casa blanca.
Però com dalt del tren veig una noia que porta les sabates (o potser directament els peus) totes recobertes amb mig pam de pasta de paper maixé, m'oblido de l'home i em concentro en la noia, que d'egòlatres excèntrics i exhibicionistes el món n'és ple i n'hi ha per donar i per vendre, per goig i gaudi d'aquells que anem amunt i avall pel subsol de la ciutat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada