I és en sortir de la sala, caminant apressat cap a casa, que de cop crec tenir clar el que em grinyola de l'enlluernadora ficció que acabo de veure. Perquè sí, la ficció (Resurrection, de Bi Gan) m'ha resultat enlluernadora i fascinant, i se m'ha fet curta malgrat els cent seixanta minuts que dura. Però també se m'ha fet aliena i impenetrable, distant i un punt irrellevant. Però com dic, és de cop que ho crec tenir clar, just quan tombo pel carrer Saragossa i veig al meu davant un grup de persones que surten d'un bar celebrant el triomf esportiu d'un club de futbol. Sí, ho crec tenir clar, crec veure que el problema és l'ús que es fa de la forma, de com la forma no és exploració ni experimentació, no és una manera d'interrogar-se sobre allò que es fa i es diu, sobre com es fa i es diu... sinó que només és identitat, que la forma ha esdevingut identitat, de manera que el director queda pres de les formes que se li suposen, d'aquell que se suposa que és, d'aquell que ara creu ser. I d'aquí la diguem-ne necessitat d'un pla seqüència final de mes de trenta minuts, d'un pla seqüència que imposa la seva presència tan sí com no, d'un pla seqüència que més que necessari sembla obligatori. D'un pla seqüència que, en definitiva, pren un protagonisme que no li pertoca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada