dilluns, 24 de febrer de 2014

Hajimemashite

No puc negar que em tinc una certa simpatia. Que tot i el comprensible disgust que em va provocar fer la meva coneixença, amb el pas del temps he acabat sent indulgent amb les meves faltes i benvolent amb les meves febleses, fins arribar al ridícul extrem de celebrar amb moderat entusiasme els meus discrets èxits. Cert que hi ha moments que en observar-me de massa a prop se'm fa necessari fer un important esforç per poder mantenir la simpatia que em tinc, i no són poques les vegades que envejo aquells éssers de ficció anomenats vampirs a qui l'imaginari popular nega la possibilitat de reflectir cap imatge, per estalviar-me així el mal tràngol dels miralls. Però, si més no, amb el pas del temps, i qui sap si encoratjat pels sempre imperdonables defectes aliens, potser he aprés quina és la millor manera de conviure amb un mateix, tenir-se una certa simpatia.