Sovint, davant de les queixes que acostuma a expressar la ja no tan petita A quan la seva voluntat resulta contrariada, li expresso l'opinió que mai com ara podrà fer segons el seu lliure albir, i que créixer, potser, vol dir precisament això, perdre la llibertat amb la que hom neix, doncs bé un nadó acostuma a poder fer en cada moment segons creu desitjar, però no pas un adult, que sempre roman constret per innúmers obligacions i responsabilitats.
Però fa pocs dies, en la fosca d'un pati de butaques, en aquells agradosos moments previs a la projecció de la pel·lícula corresponent, vaig ser pres pel pensament antagònic, que només un adult pot ser lliure, mai un infant, encara menys un nadó, en ser potser la llibertat una certa manera de pensar. Una certa manera de pensar només a l'abast d'aquells capaços d'alliberar-se del tirànic caprici de la pròpia voluntat i de la confortable placidesa de fer seus els pensaments dels altres. Una certa manera de pensar, doncs, només a l'abast de vés a saber qui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada