dimecres, 26 de febrer de 2014

Sutoa-ha no paradokkusu

No és cert (...) que ningú no tendeix de bon grat al mal ni a allò que li sembla ésser un mal, ni està en la natura de l'home, pel que es veu, d'anar cap allò que es pensa que és un mal amb preferència a allò que és un bé? Són aquestes paraules del Protàgores de Plató que retrobo al pròleg de Les paradoxes dels estoics, del murri Ciceró, on es reflecteix el sempre admirable pensament de Sócrates. Paraules on potser, qui sap, es confon allò que ens agradaria que fos amb allò que és. Sigui com sigui, jo no puc deixar de recordar unes altres paraules, aquestes d'un tal Aaró, fidel servent moro de Tamora, reina goda, que hom pot trobar ja cap al final d'aquella entranyable i potser desagradable tragèdia de Shakespeare titulada Titus Andrònic, que en traducció de Salvador Oliva fan així:

Fins i tot ara maleeixo els dies, convençut tanmateix que me'n queden ben pocs, que no em van deixar fer ni una maldat notòria, com matar un home, o ordir la seva mort, violar una noieta, o fer que ho fessin, acusar un innocent amb un fals jurament, sembrar l'enemistat entre els amics, trencar el coll dels ramats dels homes pobres, calar foc als pallers, de nit, i a les pallisses, i fer que els amos l'apaguessin amb les llàgrimes. Sovint he tret els morts dels seus sepulcres i els he posat dempeus davant de casa seva quan la família ja tenia la tristesa apagada, i els he escrit a la pell, com a l'escorça dels arbres, amb el meu ganivet i en lletra romana: “No apagueu la tristesa, per més que estigui mort!”. Mireu, he fet mil coses terrorífiques amb el mateix plaer de qui mata una mosca. I, en efecte, el remordiment que tinc és només de no haver-ne fet mil més.