diumenge, 2 de març de 2014

Dare ga Aquil·les-sama desu ka (IV)

I és segur que sí, que és l'esbojarrat Aquil·leu de peus lleugers el més lloable dels herois de tots els temps. Però no pas pel gran nombre de troians domadors de poltres als que dugué la lletja parca, com es podria suposar, ni tampoc per la lúcida acceptació de la pròpia mort, ni per la dolça pietat mostrada davant el sofriment del vell Príam, de divina figura. No, no pas, no són pas aquests els mèrits, sens dubte lloables i diversos, que alcen Aquil·leu per sobre de tothom, ni tampoc el seu humà penediment, quan ja hostatjat a l'Hades de fosques planúries es lamenta davant d'Ulisses, en ginys molt fèrtil, de no ser viu, ni que sigui sota la forma del més humil dels porquerols remenamerdes, i rebutja tota la glòria guanyada.

No, no pas, doncs si el pelida Aquil·leu, l'irreprotxable mataguerrers, l'eàcida perfecte, és el més lloable dels herois, és, només, per què el narrador dels seus fets, de la seva còlera i de la seva caiguda, és, sens dubte, el més lloable dels narradors de tots els temps.