dijous, 1 de juny de 2017

Utaimasu ka

És al bar d'en Rick, a Casablanca, on en un cert moment, per fer callar els enutjosos cants patriòtics d'un grup d'oficials de l'exercit alemany, la petita orquestra del local començar a interpretar La Marseillaise per indicació d'un dels protagonistes de la pel·lícula. Els parroquians del local, majoritàriament francesos, no triguen a afegir les seves veus al so de l'orquestra, curulls de sentiment patriòtic, i, per molt que els oficials alemanys perseveren en el seu cant, és l'estrèpit marsellès el que finalment s'imposa, en una escena joiosa que colpeix el sentiment de l'espectador, que té molt clar a quin bàndol ha de fer obsequi de la seva potser prescindible simpatia.

També a Frantz, pel·lícula de François Ozon, el parroquià d'un local de restauració de París s'alça per començar amb el cant de La Marseillaise, curull de sentiment patriòtic per la presència d'uns oficials de l'exèrcit francès. A poc a poc, i com no podia ser altrament en temps tot just posteriors a la guerra gran, la resta de parroquians s'afegeixen al cant, també curulls de sentiment patriòtic. Tots? no pas, una noia jove i rossa resta silent, incòmoda, potser fins i tot temorosa, doncs no per res ella és alemanya i va perdre al seu promès a la guerra. Però no només la noia rossa i silent resta incòmoda davant l'expressió de patriotisme local, també l'espectador, jo mateix en aquest cas, resta incòmode i ofès pels mateixos acords que, curiosament o no, a Casablanca provoquen la més gran de les simpaties.