dilluns, 11 de desembre de 2017

Naze kakimasu ka (IV)

En qualsevol lectura arriba un moment on tot es fa evident, un moment on els fets narrats resten clars i transparents, un moment en que ens adonem que, un cop més, tornem a llegir la mateixa trama de sempre. És aleshores que el llibre de torn només té dues possibilitats de salvació, o bé la forma en que és escrit ens enllamineix, o bé els pensaments que amaga la trama ens resulten enriquidors. Possibilitats sempre incertes i arriscades, doncs bé els jocs formals poden acabar en el ridícul més espantós, i els pensaments són una cosa tan escasa que pràcticament tots ja van ser posats per escrit fa milers d'anys. Tot i això, són innúmers els bufanúvols que continuen embrutant papers, i molts més els desvagats que fruïm amb la seva lectura, avinentesa certament curiosa que sembla servir d'excusa per escriure uns quants milers de pàgines més, talment faig jo ara mateix, repetint allò que tothom ja sap.