diumenge, 27 de setembre de 2020

Watashi wa hēzerunattsu ga suki desu (III)

És cosa sabuda que allò de més íntim que té una llengua és la fonètica. Potser també la sintaxi, però per sobre de tot la fonètica, la particular sonoritat amb que cada llengua s'expressa. I d'entre les que jo conec, cap fonètica em resulta més bella que la japonesa. Potser la russa se li acosta, però provin d'escoltar la conversa de dos japonesos, o vagin al cinema a escoltar la versió del Macbeth que dirigí Kurosawa. Tant és que no entenguin res, però escoltin.

I si paren atenció descobriran que cada cop més el japonès és farcit de manlleus anglesos. Anglesos, sí, però que passats pel sedàs de la particular fonètica japonesa adquireixen una nova sonoritat, com ara avellana, que del sec hazelnut anglosaxó esdevé un delicat i alhora contundent hēzerunattsu.

Cap comentari: