divendres, 23 de febrer del 2018

Kannen ron

L'idealisme m'encalça. Sempre, en tot moment i en tota circumstància. Jo ja corro, ja provo d'escapolir-me, d'apressar el pas cames ajudeu-me o de fer veure que vaig cap on no vaig. Però sempre el tinc a frec, xiuxiuejant-me paraules ardides, oferint-me tot allò que crec voler desitjar, insistint en que tot és possible, que cap renúncia és necessària, que es pot fer tabula rasa de tot i tornar a començar, que un altre món no només és possible, sinó, fins i tot, desitjable. I si fos cert? m'acabo demanant de vegades. I tant que ho és, em respon aleshores ell, el món respon tot ell a una única i bella idea, que jo t'ofereixo a canvi de no res, pren-la, si us plau, pren-la! m'insisteix. Però quina idea? li demano ja quasi retut. Això tant és, la que sigui, la que més et plagui, però n'ha de ser una, només una, i un cop te l'hagis feta teva, viure et serà net i clar, per sempre més o, si més no, fins al dia que els equivocats et cremin.