dilluns, 26 de febrer de 2018

Watashi wa daigaku no kyouyu ga suki dewa arimasen

D'entre tots els gèneres literaris és potser el més menyspreable i prescindible aquell que malda per establir una complerta, precisa i definitiva taxonomia d'allò que hom es complau en anomenar literatura. Menyspreable i prescindible no pas per la inabastabilitat dels seus objectius, avinentesa potser lloable, sinó per la mesquina mesquinesa d'aquest objectius, talment escatir de manera precisa i suposadament objectiva les diferències entre allò anomenat prosa i allò anomenat vers, entre allò anomenat novel·la i allò anomenat relat, entre allò anomenat naturalista i allò anomenat simbolista, entre allò anomenat alexandrí de dos hemistiquis i allò anomenat alexandrí de tres hemistiquis, entre allò anomenat realisme màgic i allò anomenat realisme social, o, en definitiva, entre això i allò, tingués el més mínim interès.

És per tot allò exposat en el paràgraf anterior que em prenc la imperdonable indelicadesa d'establir, a mode d'axioma que hauria de regir el capteniment de qualsevol persona com cal, l'absoluta prohibició no només de llegir cap paper escrit per un professor universitari, subgènere de la dita raça humana greument afectat per l'anomenat Síndrome del Taxonomista Omnipresent (Hobs, X. L., 1547. Težina slame. Zagreb: Pocket. ISBN 9531620008), sinó d'establir qualsevol tipus de contacte, ni que sigui visual, amb ningú que sigui, hagi estat o vulgui esdevenir, professor universitari.